“Fa molt de temps, va passar que un dia el foc va fer créixer la terra i van néixer les Gavarres.

Durant anys, no va poder arrelar-hi cap planta, perquè, quan les muntanyes són joves, com que sempre cremen, no hi ha res que hi pugui viure.

Però la gent que habitava a la plana va tenir prou paciència i seny per esperar que passessin els anys i es refredessin. Sabien que les muntanyes noves com aquelles eren plenes de pedra tosca i, en un temps en què l’aigua era més aviat escassa perquè la terra filtrava quasi tota, rentar amb pedra tosca era l’única manera de poder tenir la roba neta.

Una vegada, una noia que havia anat a buscar-ne un cove per al mercat de divendres va veure un drac que la seguia.

Feia setmanes que l’havia estada espiant d’amagat, perquè, encara que sembli mentida, també els dracs s’enamoren.

Era l’animal més fastigós que hagi existit mai: la pell de color rovelló, el cos inflat i botit com un moixí, les ales curtes i amb més punxes que els arítjols. En veure’l, aquella noia va arrencar a córrer cims avall, morta de por. El drac va anar-li al darrere:

- Atura’t, atura’t – l’anava cridant.

Però la noia no volia aturar-se que, com més crits sentia, tot era voler baixar més de pressa.

Fins que, al final, de tant que va espantar-se i de tan esverada que anava, va relliscar i va anar a caure dins d’una esquerda.

- On deu ser? – es va dir el drac.

Mirés on mirés, no la veia

Potser, si no hagués tingut el nas tan ple de foc i de sofre, hauria pogut fer-lo servir per buscar-la, però el cas és que els nassos dels dracs no serveixen.

De manera que, després de cercar inútilment durant hores i hores, aquell animal va enfilar-se al puig més alt de les Gavarres, que és, tal com es deia abans, el puig Nonell, va clavar les urpes i va començar a gratar. No va parar fins que va veure la plana. Després, va anar a un altre puig, segurament al puig d’Arques, que és a la vora, i va començar a fer el mateix. Al cap d’unes hores, hi havia gratalls a moltes d’aquelles muntanyes; uns gratalls amples i fons, llargs com llargues són les Gavarres. Però ni així no va cansar-se de gratar. Hauria foradat tot el món per poder trobar a la seva estimada.

Encara no sabia que entre una noia i un drac les coses sempre han estat impossibles. Què s’hi pot fer? El món és fet d’aquesta manera. I, precisament perquè entre ells dos les coses eren així d’impossibles, quan finalment va trobar-la, en va tenir prou amb una mirada. Ella va tornar al seu poble, contenta; ell, va allunyar-se trist cap als cims.

Durant anys la noia va anar a les Gavarres a recollir pedra tosca. El drac l’esperava i li feia camí. Li parlava, reia, provava inútilment d’enamorar-la. Fins que un dia, passat molt de temps, aquella noia va fer-li saber que s’emportava l’última pedra tosca que quedava en totes les Gavarres i que ja no tornaria.

El drac no va dir res. Va enfilar-se de nou a la muntanya més alta i, un cop a dalt, perquè quan són de veritat les penes sempre s’acompanyen amb llàgrimes varen emplenar tots els gratalls que baixaven fins a la plana.

Molts anys més tard, els homes els batejarien. El Vilar – que abans en deien Gatsollat – , la Marqueta, el torrent de les Olles, el de Sant Nazari, el Xartell, la Revetlla, el torrent de la Rovira, la riera de Pastells, la riera del forn del Vidre, el Daró... Van batejar cada rec, cada torrent, cada riera.

Diu la gent que, si s’emplenen, és gràcies a la pluja. Però no és ben bé així, que també hi ha el drac que plora.

És per això que, si en beveu mai, veureu que l’aigua que baixa d’aquells cims és sempre una mica amarga.”