A- A A+ Alt contrast

Els noms que ens revelen d’on venim

Un dels elements que relliguen més el passat i el present d’una població o d’una comarca són els noms de lloc, els topònims. Ens referim, en primer terme, al nom del poble o dels diferents veïnats però també dels accidents geogràfics, dels rius, dels turons o fins i tot dels masos. [...]

[...] El que queda fora de dubte és la vinculació del nom del poble al numeral “quart” o, dit d’una altra manera, la vinculació del nom del poble amb el número quatre. A què respon aquest “quatre” que va acabar donant nom al municipi? [...] el nom de Quart procedeix del numeral llatí QUARTUM i més concretament, d’una mesura de distància, “QUARTO MILLIARIO”. Quart seria un lloc situat en la quarta milla d’una determinada carretera o, mirant-nos-ho des de l’altre cantó, un lloc situat a quatre milles de distància o bé de l’inici de la carretera o d’un lloc principal. Si tenim present que la milla romana tenia 1.479 metres, que multiplicats per quatre suposarien 5.916 metres ens adonarem que aquesta és la distància aproximada entre Quart i Girona. Així, doncs, Quart seria un nucli de població que va sorgir a la quarta milla d’una via romana que tenia Girona, la Gerunda romana.

Quart. Natura, història i artesania (1998)

 

Una arpella, potserSom a l’última setmana de novembre. Avui ha bufat el vent des de bon matí. Temps fred i sec, de tramuntana. Al pic del dia, el sol és enlluernador i el cel té una blavor tan afinada que gairebé sembla un cristall polit. Enlloc no es veu ni l’ombra d’un núvol. A la posta, ben abrigat amb la roba pròpia d’aquest temps, faig una passejada amb la gossa cap a les arbredes de l’Onyar. Quan som ja més enllà de Cal Moliner, veig un rapinyaire que vola lentament, majestuós i solitari, a mig caire entre els camps llaurats i el bosc. La silueta obscura de l’ocell, ales obertes, es perfila contra el cel daurat de la posta. No vola gaire alt i fa cercles molt amplis, entretenint-s’hi. Alguns moments, veig el perfil irregular, dentat, de les ales a contrallum de la claror morent, ara que el sol ja ha tramuntat el Montseny. Esplèndida imatge.

Tot i que la llum va escassejant, l’ocell encara deu confiar a descobrir i capturar, entre dos llostres, alguna presa distreta. Per a ell també deu ser aquesta l’hora de la caça, del joc de la força i l’astúcia, de l’acte atàvic de la mort. Per la manera de volar, penso que potser és una arpella. De tant en tant es para en l’aire i bat les ales, sense progressar, aturat en un punt concret. L’observo per veure si es decideix i es llança veloç cap a terra, com solen fer per abraonar-se sobre la presa. Però l’ocell hi renuncia. S’enlaira i es va empetitint, allunyant-se amb un vol pausat, batent les ales en direcció a la posta, fins que, convertit en un punt fosc en el dia que s’apaga, es perd i s’esvaeix del tot.

Octubre (2010)

 

Fum

Veure a la llunyania el fum negre dels forns dels terrissers que s’enlaira cap al cel fent un torterol gruixut i mandrós que el garbinet escampa.

L’enigma (1999)

Plafó 2: El banc del Roure